Esta vez el resumen de lo mejor del año llega con el Blue Monday. A pesar del retraso, no queríamos despedirnos de 2016 sin ilustrar algunas de las melodías que han marcado el pulso musical del año. El festival perfecto quedaría mas o menos como sigue.
Uno de los fijos en casi todas las listas del año. Debut enérgico repleto de buenas canciones. Para todas las estaciones, para todos los estados de ánimo. Seguramente el grupo que mas hemos visto en directo también y no es de extrañar, teniendo en cuenta la larga gira de conciertos y lo rápido que se conecta con su propuesta. 2017 se presenta como otro año feliz para los del Empordà, a punto de estrenar disco, nos quedamos con uno de los adelantos.
Los entrevistamos al poco de sacar el disco y junto a los mencionados Cala Vento ha sido uno de los grupos catalanes que mas han girado por festivales de verano. Historias cotidianas que -como cuentan ellos- escoden detalles fascinantes.
Terrier - La Plaga (Sonido Muchacho)
Ruido, distorsión y melodías incendiarias.
Rural Zombies - BAT (Warner music)
Pop electrónico inspirador que bien te sirve para despertarte un lunes por la mañana o para bailarlo muy fuerte en cualquier festival del indie nacional.
Espíritusanto - Algo nos va a pasar (Discos de Kirlian)
Fue uno de los primeros discos del año en salir y el que mas escuchamos la primera parte de 2016. Emocionante e intenso como pocos. Esta fue la reseña que publicamos del disco.
Uno de los nombres mas respetados y admirados de la música pop independiente en neustro país es Antonio Galvañ. Nuevo capítulo en la ya larga trayectoria como artista, en la que recupera la electrónica y la pone al servicio del pop.
Antes hablamos de Cala Vento, pero si hubiera un podio de LP’s de debut de bandas catalanas, Retirada! debería estar por derecho propio en alguno de los tres escalones. Como los del Empordà, han tenido un 2016 exitoso en sus directos, que son una explosión –literal- de sonido y energía vital.
Airbag – Gotham te necesita (Legacy recordings)
El único disco de 2015 que sale en el resumen del 2016. Se nos pasó el año pasado y por lo mucho que ha sonado en el spotify tenía que estar aquí.
El Palacio de Linares - Ataque de amor (Bobo Integral)
El mejor trabajo de El Palacio de Linares. Arte pop cotidiano a la altura de los mejores.
Her Little Donkey - Campestral
Se fueron a componer a una casa rural durante dos findes y volvieron con muchas canciones que fueron incluidas en su álbum de debut. Un nuevo giro respecto a los anteriores Ep’s con un sonido de diez, que apuesta claramente por el dreampop anglosajon aunque manteniendo la esencia noise de sus inicios. No sin dificultades, Campestral salió en el último trimestre de 2016 y este año lo presentarán en directo en varias fechas ya confirmadas.
Juvenilia (Pretty Olivia Records)
Recuerdo un tuit del grupo diciendo que en casi todas las canciones del disco muere alguien. A pesar de esa macabra coincidencia, estamos ante el LP de debut mas luminoso del año. Melodías que nos llevan directamente a Dunedin en un vuelo sin escalas.
Rusos blancos - Museo del Romanticismo (I*M Records)
Otro de los discos que llegó con la temporada otoño-invierno. Nos gustan todos los discos de Rusos Blancos y este particularmente tiene unas letras que lo clavan bastante.
Triángulo de amor bizarro - Salve discordia (Mushroom Pillow)
La sorpresa es que siguen haciendo obras maestras con lo fácil que sería sacar discos con un par de hits y tirar millas. Ovación máxima para los gallegos que además cuentan con uno de los directos mas fibrados de la escena nacional.
Univers - Límit constant (Famèlic)
Shoegaze, shyntpop y melodías bastante importantes, con temas tan buenos como ‘Europa’ o ‘Superar el col.lapse’.
El Último Vecino - Voces (Canada)
Con una puesta en escena inconfundible en los directos y con un disco que ha recuperado lo mejor de los 80 sumando toques contemporáneos.
Viva Belgrado - Ulises (Aloud Music)
No tiro mucho por discos de post rock, pero este de Viva Belgrado es una jodida maravilla que va mucho mas allá.
Dejo para el final dos de los grupos mas especiales del año. Sobre todo porque me han acercado un poco mas al país al que me mudaré por una temporada, Nueva Zelanda.
Penso que no és casualitat que en un mateix esdeveniment musical dues persones em descriguin la música que sona amb la paraula abraçada. Durant el concert de Carles Viarnès a la festa del quart aniversari de la botiga de discos Ultra-Local Records, la dona del meu costat em diu «aquesta cançó m'ha fet una abraçada» i penso que és una forma ideal per a descriure les melodies que sonen. Després del concert amb què s'estrena Arnau Ricart, comentem a fora la botiga què ens ha semblat i un altre noi em diu «són cançons que t'abracen». I penso que m'encanta aquesta expressió i que novament és ideal per a descriure el què hem sentit. És música que et transporta a moments de respir i d'emoció. Melodies que et transmeten calidesa i et remouen l'estómac d'una forma agradable, que no et deixa indiferent. Són dits que lleugerament i amb seguretat toquen tecles i cordes que es transformen en sons delicats i suaus que esdevenen profunds. És música que és plaer pels sentits. Música que t'obre el desig de saciar-te'n. Vaig decidir que vull seguir escoltant música que abraça.
Accesible y con las mejores vistas. Tan
solo un año después de su debut el trio pamplonés Monte del Oso presenta
Existen moscas que se relajan durante el vuelo. Contemplativo título que da
nombre al disco y también a una de las canciones, dando continuidad a su
primer disco Esto tiene que doler.
Ion
Minde, Edu Ugarte y Luis Gómez, son los tres componentes de la banda; guitarra
y voz, batería y bajo, respectivamente. Las influencias podríamos buscarlas en
parte en los grupos anteriores de Edu Ugarte (Half Foot Outside, Muy Fellini) y
de Ion Minde (Kaskezur, Tirita) pero también en grupos americanos de los 90. No
sabemos si influenciados o no, pero es inevitable hablar también de unos
tempranos Planetas o Lori Meyers, una mezcla que sea dicho nos gusta mucho. Punk
mezclado con indie-rock de altos vuelos acabado
con las mejores melodías pop. Un resultado potente y adictivo, canciones mas
trabajadas y que miran de frente a la vida. Letras que navegan entre relaciones
especiales que comienzan sin ataduras 'Lo nuestro es otra cosa', algunas que
miran hacia otro lado 'Esta vez si que me entiendes' o derrotas que se presumen
dulces 'Viva el espíritu deportivo'. Un discurso narrativo que después de escuchar el disco nos deja la
sensación de que los pamploneses no se vuelven locos pero si saben muy bien lo
que quieren. Aprovechar el tiempo y compartirlo con gente que valga la pena.
Entre el 21 y el 23 de Octubre se celebrará una nueva
edición del Primavera Club, esta vez concentrando la programación en las dos salas
de Apolo, además de estrenarse en horario vermut en el Centre Cutural Albareda, con entrada gratuita para estos conciertos matinales.
Entre los conciertos que podremos ver destaca la presencia
de jóvenes talentos del folk como C Duncan, Anna B Savage, Pavvla, Aucell Cantaire o Lu Rois, de la que ya hablamos por aquí cuando daba sus primeros directos. Además, el panorama nacional queda muy
bien representado por artistas de la talla de Gúdar, la electrónica minimalista
de Museless, la experimentación de Tversky, El Lado Oscuro de la Broca, Yumi
Yumi Hip Hop o Retirada!, a quienes les seguimos la pista desde hace unos meses; su último
directo que pudimos ver en el Bam y en escenario grande, dejó claro sabor a
victoria.
De fuera destacamos la presencia de propuestas festivas y
barrocas como la del californiano Seth Bogart, la calidez bailable de los
neozelandeses Yumi Zouma, el rock desenfadado de Public Acces T.V o el pop como terapia del batería de Veronica Falls, que ha bautizado a su proyecto personal como Boys Forever.
Las entradas de día y los abonos están a la venta a 15 y 25 euros respectivamente en laweb del Primavera Club, donde también se encuentran disponibles los horarios por días.
A pocs dies pel vermut musical de la Festa Major dels Indians aprofitem per parlar amb Xavier Calvet, artista que compartirà escenari amb Alberto Montero el proper 17 de Setembre a la Plaça del Rom Cremat de Barcelona. Xavier Calvet arribarà als Indians després d’uns mesos amb molta activitat de directes. Una gira que va començar al mes de Març amb la presentació del darrer disc de Bullitt, titulat Sparks (Bcore, 2015) i que ha tingut continuitat durant l’estiu amb concerts a festivals i festes majors.
· Una entrevista de Julian Lopez i Teo Garcés · Foto: Coaner Codina
En primer lloc volem preguntar-te pel teu projecte personal. Quin procés compositiu segueixes com a Xavier Calvet? Difereix molt de com composeu a Bullitt? Sempre he fet cançons més o menys de la mateixa manera i per mi el procés no és massa diferent. Si que ho són les cançons i l’ambient que desprenen i això és el que em va fer decidir a començar a treballar en solitari, ja fa uns 11 o 12 anys, com a Lazy Juo i ara sota el meu nom des de fa aproximadament un any. Al final el procés compositiu depen de la inspiració, del que et demana el cos en aquell moment, de les ganes que puguis tenir d’explorar altres terrenys musicals, etc… La diferència més important entre un projecte i l’altre és que una cançó de Bullitt mai la començo i acabo sol, sempre hi intervenen els meus companys i les decisions es prenen en comú. En canvi amb això meu puc fer una mica més de petit dictador, encara que al final, les decisions importants, les pren en Santi Garcia, que és el meu guia espiritual i productor artístic. Quines influències t’han inspirat per composar? N’hi ha mil. Suposo que tot prové de la música que escolto i he escoltat, però si que hi ha artistes que sempre m’han acompanyat mentre tenia aquesta idea de projecte en solitari al cap; Elliott Smith, Paul Fuster, Ben Harper, Jack Johnson, Ryan Adams o Ben Gibbard en serien alguns. I Neil Young, és clar. Quins estils es barrejen i podem escoltar al llarg del LP? Doncs ha quedat prou variadet. Algunes cançons més despullades, amb poca instrumentació, tot just guitarra acústica i veu, i poc més... Altres clarament més pop, amb més arreglos i vestides pensant en poder-les tocar ja sigui sol, com amb tota la banda al complet.
Abans parlaves del Santi Garcia. A l’hora de grabar t’has rodejat de gent de confiança com el mateix Santi o l'Enric Pla. Hi ha algún convidat al disc amb el que hagis col.laborat per primer cop? Per mi era molt important fer aquest projecte entre amics. Amb l’Enric portem tocant més de mitja vida plegats, ja no ens hem de dir gaire res per entendre’ns i això ho fa tot més fàcil. Amb en Santi aquest cop ha estat una mica diferent perquè a part de les tasques de gravació i producció que sempre li he confiat, li vaig demanar que s’encarregués de gravar tots els baixos del disc. En Victor Garcia també ha gravat bateries, a mitges amb l’Enric. Ells dos són els bateries amb qui he compartit grup i em feia especial il.lusió comptar amb tots dos pel disc. Com que no en tenia prou i ja que estavem gravant les bateries a Cal Pau, vam aprofitar per encomanar-li les bateries d’una cançó a en Fermin Roca (bateria de Biscuit) de qui em declaro fan incondicional. La resta del dream team si que era el primer cop que col.laboravem oficialment, malgrat fa anys que ens coneixem i compartim gustos musicals. En Vidal Soler s’ha ocupat de gravar unes guitarres increïbles, igual d’increïbles que els teclats que ha fet en Guille Caballero i les percussions i vibràfons que ha gravat en Marc Clos. Ha estat un autèntic luxe poder comptar amb tots ells, i he disfrutat com un nen veient en que s’han convertit les meves cançonetes de sofà gràcies a ells. Ara només compto els dies fins que puguem pujar tots junts a dalt d’un escenari.
Pel que fa al idioma, tens pensat treure el disc només en anglés o hi hauran temes en català? Vaig escriure totes les cançons en anglès en un primer moment, però he estat provant coses en català i ara tinc un dilema existencial gros. D’una banda fer un disc en català és una cosa que tinc pendent i de l’altra hi ha molta gent propera que fa temps que m’anima a fer-ho. El disc no estarà acabat fins que no gravem les veus així que ja veurem com s’acaba resolent tot plegat. Si l´hagués d’acabar avui seria meitat en anglès, meitat en català, però com que encara tinc uns dies abans de tornar a l’estudi, s’haurà de veure com evoluciona tot plegat i si el material que tinc em satisfà més en català o en anglès. Al final és qüestió de sentir-se còmode amb el que es diu i s’explica, més enllà de l’idioma en que ho facis. Per mi sempre ha sigut així. Ens pots avançar mes detalls de la grabació i quan està pensat que surti el disc? La intenció es trobar discogràfica o serà autoeditat? Doncs vam gravar tota la música durant 10 dies del passat mes de Març. Els cinc primers dies vam estar a Cal Pau (que és l’estudi que té en Fermín de Biscuit a Sant Pere Molanta) per gravar les bateries en diferents espais i aprofitar per fer una mica de pre-producció amb la calma i també, perquè no dir-ho, donar-nos el gustasso de fer unes petites colònies del rock. Els altres cinc dies vam tornar a Sant Feliu i vam gravar la resta d’instruments als Ultramarinos Costa Brava d’en Santi Garcia. Tot en família. Aquesta tardor gravarem les veus i ho enllestirem. M’agradaria que el disc estés a punt per sortir després de Nadal, aquesta és la idea, però com que encara no està acabat tota la resta està per veure.
Quina diferència podem trovar envers al teu projecte anterior anomenat Lazy Juo? La diferència més gran són els 10 anys que hauran passat entre disc i disc. L’experiència que he acumulat, les coses que he viscut, etc… Quan vaig gravar el disc de Lazy Juo tenia 25 anys, acabava de tancar una etapa amb Airmail, el meu ‘grup de la uni’ i Bullitt tot just començava. Vaig fer un viatge que em va inspirar i vaig tornar amb unes quantes cançons. Allà va començar la meva idea de fer alguna cosa tot sol, i fins aqui hem arribat.
Què és el que mes enyores de tocar amb un grup quan estàs defensant les cançons sol davant del public? Al principi era complicat, estava molt acostumat a la companyia, però la veritat és que ara ja no enyoro res, simplement cada cosa té el seu encant i està bé que sigui així. Els concerts que faig sol són un repte en si mateix, una prova que has de superar tot sol i que t’obliga a enfrontar-te a situacions que sovint en grup no es donen (gestionar el silenci, la proximitat, l’atenció del públic, etc…). De la mateixa manera, poder tocar amb tota la banda, que a més són els teus colegues, i compartir amb ells les teves cançons, és una passada! Seguint amb Bullitt i mes enllà dels directes, teniu plans de futur respecte a nou material d’estudi? Des del mes de Març ens hem centrat en presentar el nostre darrer disc com crèiem que mereixia i no hem tingut temps de gaire mes. Si que hi ha algunes idees de cançons en camí, però tot molt inicial. A l’Octubre/Novembre haurem acabat els bolos de presentació de ‘Sparks’ i serà el moment de començar a treballar material nou.
El primer concert presentant Sparks va ser de fet al Atzavara. Com recordes aquell concert? Va ser una nit inolvidable i que sempre recordarem. Hi havia una atmosfera especial a la sala, tothom sabia molt bé perquè era allà aquella nit, tant nosaltres com el públic i poder fer-ho d’aquesta manera, a casa, envoltats de la nostra gent, de tots els amics d’en Ferran... va ser molt emocionant. I vam tocar més fort i motivats que mai. Per mi cada concert de Bullitt des d’aleshores s’ha convertit en una petita estona per estar amb ell, per tenir-lo sempre ben present i seguir endavant amb allò que vam construir plegats.
El 17 de setembre s’acaben les vacances i tornes ”a lo grande”. Pel migdia com a Xavier Calvet en acústic a les festes del barri dels Indians i per la nit amb Bullitt al Sugar Il.legal Fest. Com estàs gestionant aquesta dualitat de directes? Ara per ara no em suposa massa maldecaps, més enllà que algun dia pugui coincidir alguna data. Amb una agenda i bona lletra es pot fer tot!
Als Indians comparteixes cartell amb Alberto Montero, company de segell dels Bullitt. En una entrevista publicada fa uns dies a Shook Down l’Alberto comentava que us vau coneixer a un Rock’n’Tapes de Sant Feliu de Guíxols. L’activitat a Sant Feliu es incessant: programació estable al Atzavara, festivals com el Sant Feliu Fest, etc.. Quina és la clau perque tot aixó funcioni? Pot ser la clau és simplement un grup de persones amb una passió comuna (que en aquest cas és la música) i que comparteixen una manera també molt concreta d’ entendre-la.
Quina és la teva relacio amb sant feliu de guixols? Què fa que un noi de Balsareny acabi vivint a aquest indret que captiva a tanta gent? Una casualitat. Vaig conèixer a l’Enric Pla (bateria de Bullitt) a la uni i ens vam fer colegues. Em va explicar que vivia a Sant Feliu i que allà hi havia un ambientillo musical molt guapo, així que un cap de setmana em va convidar a casa seva i vaig conèixer l’Atzavara i a la majoria dels que ara són els meus amics. Tenia 18 anys i aqui hi vaig trobar tot el que buscava i no trobava a Balsareny. Així que no va ser dificil (uns anys més tard) prendre la decisió d’instalar-m’hi. Aviat farà 9 anys i és sens dubte, una de les millors coses que he fet a la vida.
Què en saps del barri dels Indians de Barcelona i perquè vas decidir acceptar la proposa?
Doncs la veritat és que és un barri que desconec. Vaig viure 5 anys a Gràcia però em movia de casa a la feina i de la feina a casa (passant per l’Heliogábal). Ara m’adono que hi ha molts racons de Barcelona que no vaig descobrir quan hi vivia, però mai és tard, no?
Vaig acceptar la vostra proposta encantat, perquè qualsevol proposta és bona si et permet compartir allò que fas amb la gent i encara més si és a un lloc totalment desconegut (tant a nivell d’entorn, com de públic).
Ja que tens experiencia organitzant concerts i festivals amb l'atzavara club de sant feliu, quins consells ens pots donar de cara a futures edicions? No sé quins consells us puc donar, a l’atzavara som uns quants i fem les coses com bonament podem, pot ser aquest és un bon consell, qui fa el que pot no està obligat a mes!
A mes del teu treball a Bullitt, sabem que estàs a Saint tropez. Vau ser ser finalistes del sona 9 l'any 2014. Hi ha plans de editar algun disc? La banda està en parada o continueu amb el grup? Amb Saint Tropez ara estem parats. Va coincidir que quan vam acabar del Sona 9 en Victor Garcia va deixar Sant Feliu per instal.lar-se a Barcelona. Fins llavors estavem tots a Sant Feliu i assajar era més fàcil, tot i els projectes musicals de cadascú. Des de llavors ens ha costat una mica quedar però tots quatre tenim en ment retrobar-nos i acabar el disc que volem fer. No puc dir-te quan serà però si que tots tenim les ganes intactes que això passi.
Tens mes dates tancades per presentar el teu projecte personal? A quins llocs et podrem veure properament? Doncs aquest concert que faré al vostre barri serà l’últim en una bona temporada. Ara que acaba l’estiu i els concerts em vull donar temps per acabar el disc i anar ultimant preparatius.
Pocas canciones tienen un título tan certero como ‘Summer song’. Sobre todo cuando se ha convertido, casi sin quererlo, en una de las canciones que mas ha sonado en esta última parte del verano mientras pasaba tediosas jornadas en la oficina y que tiene la facilidad -tan difícil de conseguir- de contagiar energía positiva. Será por eso que no ha parado de sonar. Las responsables de mi particular hit veraniego se hacen llamar Peaness y proceden de Chester, ciudad inglesa cercana a Gales. El joven trio de indiepop se dio a conocer el pasado año con la publicación de su primer EP, titulado No fun. Cuatro canciones que se pasan en un suspiro y que me hacen pensar en otras bandas inglesas de pop como Night Flowers o las canadienses Supermoon. Hasta la fecha y a parte del EP mencionado sólo han sacado otro single, Oh George, lanzado hace unos meses y que ha tenido una cierta relevancia en medios ingleses. Esperamos con ganas mas novedades de este supergrupo que promete muchas alegrías. Peaness tocarán en la próxima edición del Sŵn, prestigioso festival que se celebra en Cardiff el fin de semana del 22 y 23 de Octubre y que celebrará su décima edición.
Probablement molts de vosaltres n'heu sentit a parlar, i fins i tot el podreu situar dins del mapa de Barcelona. Parlo dels Indians, barri de Barcelona on va néixer i créixer durant molts anys aquest blog. L'any passat vam començar a programar concerts a la Festa Major del barri, gràcies a moltes persones, però especialment a les bandes que van voler venir a tocar -Bear Beer, Her Little Donkey i Ran Ran Ran- vam tirar endevant la primera tarda de concerts a les festes dels Indians.
Aquest any tornem amb mes ganes que mai, el 17 de Setembre en horari vermut i amb dos artistes que val milions la pena veurel's. Us deixem la nota de premsa que estem compartint amb els mitjans per si voleu comentar-ho amb la gent que coneixeu. Ens agradaria moltíssim que vinguéssiu als Indians. Ens veiem!
ALBERTO MONTERO
Nascut a El Port de Sagunt va traslladar-se fa uns anys a viure al barri dels Indians de Barcelona i va decidir posar el nom del carrer on viu a un dels seus treballs, Puerto Príncipe. Al darrer disc titulat Arco Mediterráneo (BCore Disc, 2015) Montero obre encara mes el seu ventall. Cançons delicioses que parlen de naturalesa i sentiments, amb unes estructures mes pop pero sense renunciar a les seves arrels. De la cançó d’autor a la música folk de caire experimental. Després d’haver passat amb èxit per festivals com el Primavera Sound Festival i el FIB, el proper dissabte 17 de Setembre l’Alberto ens acompanyarà a fer el vermut com mes ens agrada. Veu, guitarra i un escenari a dos carrers de casa.
XAVIER CALVET El guitarrista i vocalista de BULLITT i Saint Tropez travessa per un temporada amb molta activitat musical. L’hem pogut veure amb Bullit a l’Actitud de Vidreres i al festival Error! Design de les Festes de Gràcia. Xavier Calvet vindrà desde Sant Feliu de Guíxols per descubrir-nos la seva vessant mes personal, plena de melodies amb esperit folk, rock i country. Després d’un 2015 difícil, Calvet ha decidit que és el moment de plasmar totes les seves idees i vivències en un disc que es publicarà aviat. Nosaltres ens sentim igual que escoltant ‘Lucky’ <>, feliços i afortunats de què el Xavi porti la seva música a la Festa Major Indians.
És possible canviar les nostres opinions sobre els estils de música que ens des/agraden? Després del que hem viscut durant les Festes de Gràcia puc afirmar que sí. Aquests dies he assistit a concerts de bandes que mesclen varietat d'estils, que asseguren les performances a l'escenari, que tenen un discurs crític i que s'autodefineixen amb noms inventats com l'electro-disgusting (Las Bistecs), transpop (Ultraplayback) o música porc (Los Ganglios). No sabria dir què està passant amb l'èxit creixent d'aquestes bandes, però sí que em fa pensar en la varietat de música que som capaces de gaudir mentre l'escoltem i sobretot la ballem.
Per les converses que he tingut aquests dies, diria que es tracta de bandes que o bé t'agraden molt o bé no t'agraden gens. De fet, en un primer concert que vaig viure ara fa un any em vaig posicionar de la banda de les «no m'agrada», però et recomano que, si tu també ets d'aquesta opinió, et donis una segona oportunitat. Ja m'ho explicaràs...
En els concerts d'aquests dies s'han vist masses de gent entregada a la música des de les primeres notes a base de cantar i cridar les lletres reivindicatives i crítiques, a base de riure mentre comentaven les paraules surrealistes que hi apareixen; i a base de ballar, saltar i deixar anar els braços ben amunt amb els ritmes potents i exòtics.
No deixaré de mencionar que en aquests grups hi ha presència de dones, clar que sí! M'emociona veure que en la música hi ha molt per inventar, molt per descobrir, molt per gaudir i que de la mateixa manera que ens facilita moments de felicitat, de catarsi i de relacions socials, també permet qüestionar-nos idees sobre els nostres gustos musicals. Podria ser un bon exercici per a practicar la capacitat d'autocriticar-nos, autoqüestionar-nos i adonar-nos de que el que hem fet/desitjat/sentit/pensat sempre no sempre és el que farem/desitjarem/sentirem/pensarem.
