Al pop petit hi ha la bona confitura

"Manel al costat de Mazoni són uns apalancats de la vida. Perdoneu, però #alguhohaviadedir #poparb". Aquest és un dels missatges que van quedar plasmats a la pantalla on anaven apareixent els tuits amb el hashtag #poparb. I molts d'ells tenien opinions similars respecte a Manel... Perquè al PopArb van punxar. En la meva húmil opinió, ja no són el que éren: potser és que han perdut l'espontaneïtat, o potser estan massa farts de fer concerts... però la qüestió és que no van donar la talla.

En canvi, altres grups van ser tota una sorpresa: El Petit de Cal Eril amb un toc d'humor i simpatia que van enamorar el públic; Mazoni desbordant energia; Oliva Trencada únics amb les seves lletres boges i divertides; la intensitat de The New Raemon; el ritme contagiós de El Guincho....

Però sens dubte (i des d'un punt de vista poc objectiu) els millors van ser Antònia Font... perquè? Perquè tenen una col·lecció de "temazos" que no se'ls acaben, perquè tenen un nou disc boníssim, perquè sonen molt bé, perquè saben connectar amb el públic i vaja... "me sobren paraules" per a ells.

També menció especial per a Mazoni que, després de l'endormiscament generalitzat de Manel, van aconseguir revitalitzar al públic amb temes com "Ei, que surt el sol", "Eufòria" o "Apocalipsi now" amb una energia insuperable.

I, en resum, dir que el PopArb és molt i molt recomable, sobretot per les seves dimensions i l'ambient que s'hi respira... Et trobes a vells coneguts a la cua dels tickets; o bé, enmig de la pista als artistes que feia uns minuts estaven dalt de l'escenari... Total, que al pop petit hi ha la bona confitura.

Categories: antònia font, crónicas, festivales, manel, mazoni, poparb